El món i la pilota

Futbol per la Pau

Aquests dies el món del futbol està trasbalsat (si més no, ho hauria d’estar) a causa del metrallament de l’autocar que transportava la selecció de Togo quan era a l’enclavament de Cabinda, un territori ric en petroli, or i diamants. El món del futbol està de dol per la mort de tres components de la selecció de Togo, però el futbol, com a llenguatge universal, és també un bon instrument per a la Pau i el diàleg entre persones i pobles diferents.
No parlam només d’un anunci de Nike sinó de la capacitat d’emprar el poder del futbol i de les seves estrelles mediàtiques per afavorir processos de pau arreu del món. Avui en recordarem tres exemples.
El 13 d’agost de 2003, el Futbol Club Barcelona i el Derry City FC, un modest conjunt nord-irlandès catòlic, i l’únic d’Irlanda del Nord que juga a la lliga d’Irlanda del Sud, jugaren un partit amistós a favor de la Pau. John Hume, polític catòlic nord irlandès i premi Nobel de la Pau al 1998 va ser el principal impulsor de l’acte.
La ciutat de Derry és tristament coneguda a tot el món pels fets del Diumenge Sagnant (Bloody Sunday) del gener de 1972, quan en una manifestació pacífica a favor dels drets civils dels catòlics d’Irlanda del Nord, l’exèrcit britànic va obrir foc contra els civils i va provocar 13 morts. El partit va servir com una crida a la pau des de tots els sectors de la societat nord-irlandesa i com a reforç del procés de pacificació de l’Ulster engegat pels acords de Divendres Sant.
El Derry City FC és un autèntic símbol a Irlanda ja que simbolitza l’anhel de la reunificació de l’illa. Des de l’any 1985 juga al torneig irlandès de futbol i no al britànic (el d’Irlanda del Nord) a causa de la violència sectària que exercien els aficionats dels conjunts rivals contra jugadors i aficionants del Derry City.
Un any després, l’agost de 2004 es celebrà un partit de futbol entre la selecció brasilenya i un combinat haitià a l’estadi nacional d’Haiti.
Brasil encapçalava les forces de Nacions Unides al país més pobre d’Amèrica per preservar la pau, arran de que un conflicte civil, el febrer d’aquell any, deixàs un saldo d’unes 200 persones mortes. Les tropes brasileres que van ser desplegades aquest mes, van regalar 1000 pilotes de futbol.
La idea d’un partit per “alleugerir tensions” va ser suggerida pel primer ministre d’Haití, Gerard Latortue, durant una entrevista el maig amb periodistes brasilers. “Unes quantes estrelles brasileres de futbol poden fer més per desarmar a les milícies rebels que milers d’efectius de les forces de pau”, va dir Latortue a l’agència de notícies Reuters.
Abans del partit hi va haver un intercanvi d’armes per entrades.
El 29 de novembre de 2005, es va fer al Camp Nou una iniciativa mundial coneguda com Match for Peace (Partit per la Pau), aplegant jugadors dels primers equips d’Israel i de Palestina (la selecció Peace Team) per al partit amistós amb els jugadors del primer equip del FC Barcelona. El Partit va ser idea de Lluís Bassat i comptà amb la col.laboració de la Fundació Ernest Lluch, del FC Barcelona i del Centre Peres per la Pau, i el suport institucional de la Generalitat de Catalunya.
L’anomenat Match for Peace tenia per objectius:
- Desenvolupar llaços d’afinitat, comprensió i respecte entre les comunitats israeliana i palestina, evocant allò que pot unir-les més enllà dels conflictes.
- Contribuir a la pacífica lluita per la pau a l’àrea i al món.
- Obrir cada cop més portes a contactes fructífers entre israelians i palestins, en pro d’una pau duradora.
- Enderrocar les barreres del conformisme pessimista emprant la sola força de l’alegria dels pobles units per l’esport.
Segons el Centre, gairebé 2 milions de palestins de la vora oest i la franja de Gaza estan vivint sota el llindar de pobresa dels 2 dòlars diaris. O sia que el 60% de la població palestina als territoris ocupats viu dins la probresa segons la definició del Banc Mundial.

Posted in General | 7 Comentaris » |

Mille euro, perchè no?

Qui signa aquests mots va tenir l’honor de seguir en viu i en directe el partit més important de la història del Mallorca. Va ser la final de la Recopa d’Europa que es va disputar el 19 de maig de 1999 a l’estadi Villa Park de la ciutat anglesa de Birminham. Mallorca – Lazio.
Quan vaig entrar a la tribuna de l’estadi, les graderies ja eren plenes a vessar. A la meva dreta, a un dels gols de l’estadi hi havia milers de mallorquinistes que representaven una gran taca vermella espurnejada per centenars de senyeres en totes les seves versions. En girar la vista a la meva esquerra, a l’altre gol, la visió era molt més desagradabe: un desplegament repugnant de simbologia feixista que escarrufava. El desplegament de simbologia nazi-feixista dels tifosi italians deixa a l’alçada del pallassos de la tele la simbologia exhibida pels capsdefavarapats de Son Moix que un servidor i en Planas Sanmartí havíem denunciat setmanes abans.
La Lazio vendria ser el segon equip de Roma. Lazio és una barriada benestant de la capital italiana i els seguidors de l’equip del barri són coneguts per la seva identificació amb el feixisme italià.
Les aficions futbolístiques italianes són conegudes per la seva gran capacitat de crear “tifos” és a dir per les coreografies que organitzen amb banderes, mosaics, bufandes i càntics. També és conegut el fort component polític que tenen la majoria de grups de tifosi dels clubs italians. N’hi ha moltes de caire ultradretà, segons una notícia publicada pel diari La Repubblica “un total del 32 per cent de les pàgines italianes analitzades presenten continguts racistes, cosa que converteix Itàlia en el país amb el tant per cent més elevat de pàgines racistes” entre les pàgines més “perilloses” el diari assenyala les de la Lazio, Parma i Verona.
Però Itàlia és un país de contrasts i si és cert que s’hi pot trobar allò més feixista, retrògrad i racista, també és cert que s’hi pot trobar exemples de l’altre extrem. Al llarg de la península itàlica s’hi poden trobar equips de futbol amb aficions majoritàriament d’esquerres, aquestes, però, es concentren de manera especial en la Toscana. L’exemple més espectacular és la dels seguidors del Livorno, per bé que els de la Fiorentina els fan aprop.
Actualment en els camps de futbol d’Itàlia, està prohibit cantar consignes de caire racista i/o amb contingut polític. Els clubs propietaris dels estadis on s’hi senti qualque consigna d’aquest estil, els clubs són castigats i es veuen obligats a pagar una multa de 1.000 euros.
Si un assisteix a l’estadi del Livorno pot viure la següent escena (sobretot si el rival és
el Milan de Silvio Berlusconi): l’afició concentrada en el gol nord de l’estadi comença a cantar “Mille euro, perchè no?, mille euro, perchè no?” El càntic es va encomanant i ràpidament tot l’estadi el canta a l’uníson. Al mateix temps, passa per la graderia, de mà en mà, una bosseta en la qual els seguidors livornesos hi van depositant, cada un d’ells, un euro. Quan la bossa està prou plena, el càntic canvia i es comença a cantar “Berlusconi, pezzo di merda! Berlusconi, pezzo di merda!”.
Al final del partit, els aficionats deixen la bossa plena de doblers (uns 1.000 euros) al club, perquè aquest pugui pagar la multa.

Posted in General | 3 Comentaris » |

Ali-oli

Un servidor ha militat, bàsicament en clubs esportius que vesteixen de groc. Vaig jugar una temporada a bàsquet amb el Patronat i després vaig començar la meva carrera futbolística al mateix club, vaig continuar a l’AD Son Sardina, on després d’haver jugat el meu darrer any de juvenil amb l’equip gran a Preferent, vaig penjar les botes. El Patronat de futbol era un club molt potent, per bé que no aconseguia estar gairebé mai a l’alçada dels “grans”, o sia CIDE, La Salle, Mallorca i Sant Gaietà. El Patronat tenia una vinculació molt gran amb Montesion, de fet, aleshores jugàvem i entrenàvem a un camp de terra que pertanyia a les instal·lacions del col·legi devers Son Rapinya. Els equips “A” es deien Montesion i els “B” Patronat.
En la meva època de futbolista aleví el club barrejava com cap altre els fills de dues classes socials ben diferenciades: la classe alta provinent del col·legi Montesion i nins i al·lots de classe baixa provinents de les barriades properes al camp (Son Rapinya, Sa Vileta…) No cal dir que un servidor no pertanyia ni a uns, ni als altres i per tant, era el que duia les botes més dolentes de tot l’equip.
Els anys que vaig córrer per aquells camps de terra i per aquells vestidors sense enrajolar vaig tenir ocasió de conèixer molts al·lots, bona gent, en general que fossin fills de rics empresaris, metges o polítics, o fossin nascuts en famílies de treballadors assalariats o d’aturats, tenien el somni d’arribar a esdevenir un dia futbolistes professionals i gaudir de la fama i els doblers que això comportava.
Corrien per allà personatges ben curiosos. Un nin molt bon al·lot, que com que no tenia ni punyetera idea de pegar potades a la pilota, el feien jugar de porter. I com que l’entrenador d’aleshores utilitzava un sistema de rotacions estricte (dos partits seguits cada porter), quan li tocava a ell, tot l’equip botava al terreny de joc amb una inevitable sensació de feblesa i vulnerabilitat.
Hi havia molts al·lots que ja es podia veure que no arribarien mai enlloc (futbolisticament parlant). N’hi havia que es prenien molt seriosament tot allò i altres que eren ben conscients que era, bàsicament, un entreteniment. N’hi havia d’altres que mostraven una tècnica realment destacable. Altres que el seu físic els seria determinant (bona tècnica però massa dèbils. Corpulents per categoria aleví però mala tècnica per a categories superiors…). N’hi havia que els seus pares els acompanyaven a tots els entrenaments a tots els partits a casa i a fora. N’hi havia qualcun que ja es veia que arribaria enfora i fins i tot n’hi havia qualcun que va arribar enfora.
Ara bé, d’entre tots els nins i al·lots, de totes les categories, de tots els anys que vaig ser futbolista o vaig tenir relació directa amb el futbol base, el millor futbolista que vaig conèixer era un al·lot dos anys més gran que jo, que jugava en el Patronat. Record el seu llinatge, però tothom li deia Ali-oli, no sé perquè. Quan venia als entrenaments (que no era, ni prop fer-s’hi, sempre) arribava inevitablement tard, amb qualque peça de moto nova i la majoria de vegades amb botes noves, probablement finançades per algun pare de Sant Gaietà…
N’Ali-oli era un autèntic malabarista de la pilota, un geni. Tenia un toc de pilota excepcional, un control increïble, una tècnica depurada. Era capaç de fer un control de la pilota a mig camp, conduir-la aferrada als peus amb habilitat única, sortejar tot quan rival li sortís al pas i col·locar la pilota a l’escaire, ben enfora de les possibilitats de qualsevol porter. Una vegada aconseguit el gol (en feia moltíssims) se n’anava fins el cercle central del camp i allà hi feia una cucavel·la sense mans i oferia el gol-obra d’art al públic. Si aquí m’atrevís a comparar-lo amb Ronaldinho els amables lectors ho trobarien un recurs propi de les hipèrboles del periodisme esportiu. Creguin-me era un autèntic virtuós del futbol. Un il·luminat pels deus de l’esfèrica. El millor jugador que he vist mai jugar en categories de futbol base.
En deixar el Patronat, li vaig perdre la pista i només me’l vaig trobar un pic per devers la plaça de la Reina de Palma. Em va reconèixer, em va demanar vint duros i els hi vaig donar.
Al cap d’uns anys, un jove esprimatxat, amb el rostre ple de solcs, els ulls vermells i plorosos, absolutament drogat i que amb prou feines es mantenia dempeus, em va abordar a la plaça Chopin de Palma i em va demanar doblers. El vaig haver de mirar dos pics abans de reconèixer-lo: era n’Ali-oli.

Posted in General | Sense comentaris » |

I una contraoda de Gabriel Celaya

En l’anterior comunicació vos explicàrem la primera part de la història del doble duel futbolístic i poètic que tengué lloc l’any 1928 i que protagonitzaren en la vessant esportiva Barça i Reial Societat de Sant Sebastià i en la part literària, Rafael Alberti i Gabriel Celaya. Ara, amb gratitud cap a stoikov i la resta de lectors que ens heu fet arribar comentaris i informacions, vos n’explicarem la segona part.
Si Alberti, que havia presenciat el matx en que el porter barcelonista Platko havia esdevingut l’heroi i el dia 27 de maig de 1928, publicava al diari “La Voz de Cantabria” un poema titulat “Oda a Platko”, dies després venia la resposta poètica del bàndol basc.
Rafael Celaya, seguidor del conjunt donostiarra, va veure el partit des d’un altre prisma i les explicà de manera ben diferent en el seu poema “Contraoda del poeta de la Real Sociedad”, convençut de que la victòria barcelonista havia estat conseqüència de l’ajut arbitral i no de la magnífica actuació de l’àrbitre.
Llegim-ho de les paraules de Celaya:
“Y recuedo también nuestra triple derrota
en aquellos partidos frente al Barcelona
que si nos ganó, no fue gracias a Platko
sino por diez penaltis claros que nos robaron.
Camisolas azules y blancas volaban
al aire, felices, como pájaros libres,
asaltaban la meta defendida con furia
y nada pudo entonces toda la inteligencia
y el despliegue de los donostiarras
que luchaban entonces contra la rabia ciega
y el barro, y las patadas, y un árbitro comprado.
Todos lo recordamos y quizá más que tu,
mi querido Alberti, lo recuerdo yo,
porque yo estaba allí, porque vi lo que vi,
lo que tú has olvidado, pero nosotros siempre
recordamos: ganamos. En buena ley, ganamos
y hay algo que no cambian los falsos resultados.”
Passions encegadores a part, el cert és que aquell partit no va durar només els noranta minuts que va rodar la pilota per la gespa, es va allargar setmanes de polèmica i va donar lloc als bells poemes d’Alberti i Celaya.
Celaya va ser un devot seguidor de la Reial Societat, conjunt que també compta entre els seus futbolistes i seguidors més il·lustres amb l’escultor Eduardo Chillida, que va arribar a jugar una temporada com a porter del primer equip del club basc.
Celaya i Chillida col·laboraren en diverses ocasions. En una d’elles, a la publicació titulada “Los espacios de Chillida”, el poeta deia de l’escultor que “hi hagué una època en què chillida, com el Titans i els vell Herois prometeics, assaltà l’espai. És l’època dels seus ferros agressius i tentaculars. Amb ungles, grapes, claus, ferros punxeguts i mossegadors disparà violència contra l’espai-res que el rodejava. Semblava que volia aferrar-lo, engrapar-lo; subjectar-lo, encara a un truc de trencar la seva expressió.”
Celaya es mantingué sempre fidel als colors txuri-urdin i deixà un altre breu però valuós poema dedicat a l’esport rei que va ser publicat en el llibre “Épica y lírica del futbol”, de Julián Garcia Candau i que fa així:
“Recuerdo que de niño, socio de la Real,
Desde la Grada Norte, les veia jugar.
Y siempre con apuros contra el Real Unión.
¡René Petit, Patricio, Gamborena, Emery!
Nunca había manera de meterles un gol.
Ni Yurrita, ni Juantegui podían conseguirlo.
Ni Izaguirre y Arrate defendernos al fin.”
La devoció de Celaya cap a la Reial va ser corresposta quan, amb motiu de la seva mort, els jugadors de l’equip de Sant Sebastià portaren braçalets negres durant un partit contra l’Athletic de Bilbao

Posted in General | Sense comentaris » |

Una Oda de Rafael Alberti a Platko

En aquesta entrega i en la següent, vos explicarem la història d’un doble duel futbolístic i poètic. En la part esportiva Barça contra Reial Societat, en la part literària Rafael Alberti versus Gabriel Celaya.
L’any 1928 es disputaren tres partits finals del Campionat de Copa, entre la Reial Societat de Sant Sebastià i el Futbol Club Barcelona. Durant un d’aquests tres partits, que es disputava a Santander el porter barcelonista, Platko, esdevingué l’autèntic heroi del matx, ja que, al fet que ho paràs absolutament tot, s’hi ha d’afegir que en el transcurs de l’enfrontament va patir una greu lesió, amb principi de commoció, que el mantingué uns minuts fora del camp, però al qual retornà amb el cap embenat.
Platko (Budapest, Hongria, 1898 – Santiago de Xile, 1983) havia fitxat pel Barça l’any 1923, amb la missió de fer oblidar un altre mite de la porteria: Ricardo Zamora, del qual ja n’hem parlat en altres ocasions.
Però cedirem la paraula a Rafael Alberti perquè sigui ell qui ens narri com va anar tot allò. A “La arboleda perdida” el llibre de memòries de la infància, adolescència i joventut del poeta andalús, explica que “de sobte, deixant a banda ales i tenebres, vaig fer una oda a un futbolista –Platko-, heroic porter en un partit entre la Reial de Sant Sebastià i el Barcelona. Va ser a Santander: 20 de maig de 1928. Allí vaig anar-hi amb en Cossío a veure’l. Un partit brutal, el Cantàbric al fons, entre bascos i catalans. Es jugava al futbol, però també al nacionalisme. La violència per part dels bascos era mai vista. Platko, un gegant porter hongarès, defensava com un brau l’arc català. Hi van haver ferits, culatades de la guàrdia civil i carreres del públic. En un moment desesperat, Platko va ser escomès tan furiosament pels de la Real que va quedar ensangonat, inconscient, a pocs metres del seu lloc, però amb la pilota entre les mans. Enmig d’ovacions i crits de protesta, va ser alçat sobre les espatlles dels seus i tret del camp, sembrant el desànim a les seves files en ser substituït per un altre. Però, quan ja el partit arribava al final, va aparèixer Platko de nou, el cap embenat, fort i formós, decidit a deixar-se matar. La reacció del Barcelona va ser instantània. Pocs segons després, el gol de la victòria va penetrar per l’arc de la Real, que va abandonar el camp entre la ira de molts i els desil·lusionats aplaudiments dels seus partidaris. A la nit, a l’hotel, vam reunir-nos amb els catalans. Es va entonar “Els Segadors” i es van fer onejar senyeres. I una persona que ens havia acompanyat a en Cossío i a mi durant el partit va cantar, amb veritable encant i mestria, tangos argentins. Era Carlos Gardel.”
Alberti, uns dies després, el dia 27 de maig de 1928, publicà al diari “La Voz de Cantabria” un poema titulat “Oda a Platko” i que anava dedicada al golejador del matx, Samitier.
“Ni el mar,
que frente a ti saltaba sin poder defenderte.
Ni la lluvia. Ni el viento, que era el que más rugía.
Ni el mar, ni el viento, Platko,
rubio Platko de sangre,
guardameta en el polvo,
pararrayos.
No nadie, nadie, nadie.
Camisetas azules y blancas, sobre el aire.
Camisetas reales,
contrarias, contra ti, volando y arrastrándote.
Platko, Platko lejano,
rubio Platko tronchado,
tigre ardiente en la yerba de otro país.
¡ Tú, llave, Platko, tu llave rota,
llave áurea caída ante el pórtico áureo !
No nadie, nadie, nadie,
nadie se olvida, Platko.
Volvió su espalda al cielo.
Camisetas azules y granas flamearon,
apagadas sin viento.
El mar, vueltos los ojos,
se tumbó y nada dijo.
Sangrando en los ojales,
sangrando por ti, Platko,
por ti, sangre de Hungría,
sin tu sangre, tu impulso, tu parada, tu salto
temieron las insignias.
No nadie, Platko, nadie,
nadie se olvida.
Fue la vuelta del mar.
Fueron diez rápidas banderas
incendiadas sin freno.
Fue la vuelta del viento.
La vuelta al corazón de la esperanza.
Fue tu vuelta.
Azul heróico y grana,
mando el aire en las venas.
Alas, alas celestes y blancas,
rotas alas, combatidas, sin plumas,
escalaron la yerba.
Y el aire tuvo piernas,
tronco, brazos, cabeza.
¡ Y todo por ti, Platko,
rubio Platko de Hungría !
Y en tu honor, por tu vuelta,
porque volviste el pulso perdido a la pelea,
en el arco contrario al viento abrió una brecha.
Nadie, nadie se olvida.
El cielo, el mar, la lluvia lo recuerdan.
Las insignias.
Las doradas insignias, flores de los ojales,
cerradas, por ti abiertas.
No nadie, nadie, nadie,
nadie se olvida, Platko.
Ni el final: tu salida,
oso rubio de sangre,
desmayada bandera en hombros por el campo.
¡ Oh, Platko, Platko, Platko
tú, tan lejos de Hungría !
¿ Qué mar hubiera sido capaz de no llorarte ?
Nadie, nadie se olvida,
no, nadie, nadie, nadie.”

Posted in General | 1 Comentari » |

Un extrem dret a Auschwitz

La setmana passada vos explicàvem perquè l’Ajax d’Ansterdam era conegut com l’equip jueu europeu per excel•lència. Avui aprofundirem en el tema a partir de la història d’un dels seus jugadors més emblemàtics.
La història ens conta que Holanda es va enfrontar a alemanya per protegir la seva comunitat jueva, però el cert és que la majoria de jueus holandesos varen morir. Una de les persones que més es va esforçar per protegir jueus i que en va amagar molts a ca seva va ser Kuki Krol, pare de Ruud Krol, que va formar part de la mítica selecció holandesa (Neeskens, Cruyff…) que va disputar la final del Mundial del 1974 contra Alemanya.
La història més commovedora, però, és la d’Eddy Hamel un futbolista del Ajax que va ser deportat al camp d’extermini d’Auschwitz.
Què sabem d’Eddy Hamel? No massa. Sabem que a Amsterdam l’anomenaven “Belhamel”, la paraula holandesa que podríem traduir per “bergant”’ Sabem que nasqué a Nova York el 1902, i que va anar a viure a Holanda. Va jugar d’extrem dret a l’Ajax des de 1922 a 1930. Sabem que marcà vuit gols en 125 partits de lliga. Hi ha una fotografia de Hamel al llibre d’Evert Vermeer “95 Jaren Ajax” (’95 Anys d’Ajax): un home amb cabells foscos, elegants i ulls marrons profunds.
Hamel es va formar al Club de Futbol Amsterdamsche. El camp de l’AFC era prop del camp de l’Ajax aleshores. A vegades els aspirants de l’AFC rompien “accidentalment” els vidres de l’estadi de l’Ajax. Després d’una d’aquelles annerotades, Eddy Hamel no va fugir prou aviat i va poder “conèixer” els punys durs del delegat de l’Ajax. Una immersió en un canal dels que envoltava el camp va servir de lliçó a Hamel.
Hamel va ser un extrem dret ràpid i valent. Al llibre Voetbalherinneringen (‘Memòries de Futbol’), publicat el 1944, Wim Anderiesen mig de centre retirat de l’Ajax descriu l’alineació més dura en la qual va jugar. Porter: De Boer; Van Kol i Diepenbeek a la defensa; Schetters, Anderiesen i Martes al centre del camp; i Van Reenen, Volkers, Hamel, Mulders, Strijbos a davant.
Sembla que Hamel va estar a punt de jugar amb l’equip nacional holandès durant els anys 1930. Les regles quant a jugar a equips nacionals no eren massa estrictes en aquells dies. Al final, però, el fet d’haver nascut a Nova York i no haver renunciat a la seva nacionalitat nord-americana li acabà tancant les portes de la selecció taronja.
Quan es va retirar del futbol, Hamel es va dedicar als negocis, fins a la invasió nazi d’Holanda. Aleshores, segons el que va explicar un supervivent del camp d’extermini, va ser deportat a Auschwitz.
Tot i que eren considerats com a enemics, els jueus britànics i nord-americans rebien més bon tracte que els dels països envaïts. El règim hitlerià els solia canviar per presoners del seu exèrcit.
Hamel va arribar tard a demostrar la seva nacionalitat…
Tot i que era un esportista, no va ser considerat “sa”. Va ser enviat a les cambres de gas d’Auschwitz.

Posted in General | 2 Comentaris » |

L’Ajax, el club dels jueus

Aquests dies s’ha celebrat a Palma les jornades de cultura jueva. Hi farem la nostra aportació parlant del que ha estat considerat el club de futbol “jueu” per excel·lència: l’Ajax d’Amsterdam.
La identificació del club holandès amb els jueus prové del fet que, en els anys trenta del segle passat, l’estació del tren més pròxima al camp del club era enmig del barri jueu. De totes maneres, la comunitat jueva tenia cinc equips de futbol propis, que després de la Segona Guerra Mundial varen desaparèixer. Els pocs jueus que varen sobreviure a l’Holocaust i varen tornar a Ansterdam es varen acostar al camp que tenien més a prop del barri.
Ara, segons que llegim a la premsa, l’Ajax es vol desprendre de la imatge de “club jueu” que té des de fa dècades i ha instat els seus seguidors a seguir el club en aquesta política, que cerca, entre altres coses, evitar alguns enfrontaments de tipus racista que s’han produït amb aficions rivals en relació amb aquest qualificatiu.
Els actuals dirigents del club consideren que aquesta fama de “club jueu” li ha “estat imposada”, perquè Amsterdam és la ciutat holandesa jueva per excel·lència, refugi de milers de jueus durant la Segona Guerra Mundial però que l’Ajax no té futbolísticament res a veure amb aquesta fama.
La relació és produeix més a nivell d’aficions, ja que alguns grups d’aficionats rivals s’enfronten a l’Ajax amb crits racistes com ara “Hamàs, Hamàs, els jueus al gas”, i els mateixos aficionats de l’equip han adoptat el qualificatiu jueu com a crit de guerra simbòlic davant aquestes provocacions.
Els mateixos dirigents diuen que ni tenen ni els mouen sentiments antisemites, sinó que actuen d’aquesta manera únicament per evitar enfrontaments a les graderies.

Posted in General | Sense comentaris » |

Albert Camus i el futbol

Aprofitant que el Mallorca té un president que no només sap qui és n’Albert Camus, sinó que a més a més el cita com ens explicava Pep Verger en el diari de diumenge, explicarem quina relació tengué l’escriptor i filòsof francès d’orígen menorquí amb l’esport rei.
Albert Camus i Sintes (Mondovi, Algèria 1913 – Villeblevin, França 1960) va ser un escriptor i filòsof francès que l’any 1957 rebé el Premi Nobel de Literatura. És considerat juntament amb Jean Paul Sartre un dels principals membres de l’existencialisme.
Va néixer el 7 de novembre de 1913 a la ciutat de Mondovi, avui dia anomenada Dréan i situada a Algèria, en aquells moments sota ocupació francesa. De pare francès, que va morir quan ell tenia un any, i de mare (Caterina Sintes) néta d’emigrants menorquins a Algèria, va ser educat per la padrina materna (Catalina Cardona) a Alger, on va viure fins el 1940. El 1923 va ingressà a la Universitat d’Algèria per estudiar filosofia, universitat on es graduà el 1935.
Després de militar al partit Comunista va tenir problemes amb el Govern General d’Algèria i es traslladà l’any 1940 a París, on fou secretari de redacció del diari Paris-Soir. Durant la Segona Guerra Mundial va col·laborar amb el diari Le Monde Libertaire i fou membre de la Federació Anarquista Francòfona, i inicià les seves collaboracions amb Jean-Paul Sartre.

Camus va morir el 4 de gener de 1960 a la ciutat de Villeblevin, situada al departament francès de Yonne, a conseqüència d’un accident de trànsit. Fou enterrat a Lourmarin, a la regió de Provença-Alps-Costa d’Atzur.
Camus va començar a jugar a futbol pels carrers d’Alger, però la seva padrina li ho va prohibir, ja que gastava massa les sabates. Aleshores el jove Albert va passar a ocupar el lloc de porter, que li permetia conservar en més bon estat les espardenyes.
El mateix any en que rebé el premi Nobel, Camus, que va jugar de porter al Racing Universitari d’Alger, va escriure un famós article a la revista “France football” en que explicava la seva relació amb el futbol.
“Vaig jugar varis anys a la Universitat d’Alger. Sembla que era ahir. Però quan el 1940 vaig tornar-me a calçar les botes me’n vaig adonar que no havia estat ahir. (…)
Vaig debutar amb el club esportiu Montpensier. Només Déu sap per què, ja que jo vivia a Belcourt i l’equip de Belcourt- Mustapha era el Gallia. (…)
Aviat vaig aprendre que la pilota mai ve cap a un per on un s’espera. Això em va ajudar molt a la vida, sobretot a les grans ciutats, on la gent no sol ser sempre allò que és diu condreta. (…)
En el “Lycée” em féren sentir avergonyit de mi mateix: un “universitari” ha de jugar amb la Universitat d’Alger, R.U.A. (…)
El més important per a mi era jugar. Em devorava la impaciència del diumenge al dijous. Així fou com em vaig unir als universitaris. I allà estava jo, golejador de l’equip juvenil. Sí, tot semblava molt fàcil. Però no sabia que s’acabava d’establir un vincle d’anys, que inclouria cada estadi de la província i que mai tendria fi. No sabia aleshores que vint anys després, en els carrers de París i fins i tot a Buenos Aires (sí, m’ha succeït) la paraula R.U.A. mencionada per un amic que em vaig topar, em faria botar el cor d’una manera absolutament beneita. I ja que estic confessant els meus secrets, he d’admetre que a París, per exemple, vaig a veure els partits del Racing Club, al que vaig convertir en el meu favorit símplement perquè vesteixen els mateixos colors que el RUA, blau amb ratlles blanques. També he de dir que el Racing té algunes de les mateixes excentricitats que el R.U.A. Juga “científicament” perd partits que hauria de guanyar. Sembla que això ara ha canviat (això és el que m’escriuen des d’Alger), però no gaire. Després de tot, era per això que estimava tant el meu equip, no només per l’alegria de la victòria, combinada amb la fatiga que segueix l’esforç, sinó també per l’estúpid desig de plorar per les nits, després de cada derrota.
I a aquestes alçades, no vull seguir fent broma. Perquè després de molts anys en que el món m’ha permès variades experiències, el que sé més, a la llarga, al voltant de moral i de les obligacions dels homes, li ho dec al futbol, allò que vaig aprendre amb el R.U.A, no pot morir. Preservem-ho. Preservem aquesta gran i digna imatge de la nostra joventut. També els estarà vigilant a vostès”.

Posted in General | 4 Comentaris » |

Mandela i el futbol

La Fundació benèfica de Nelson Mandela ha proclamat el 18 de juliol com el Dia de Mandela ja que a aquesta data (ara ha fet 91 anys) nasqué l’expresident sud-africà . A partir d’ara aquest dia serà dedicat a realitzar actes benèfics per a la societat.
La Fundació ja ha demanat que el Dia de Mandela sigui reconegut per l’ONU.
Ara fa dos anys, poguérem veure Mandela exhibint la camiseta del Barça amb el seu nom, com si el club blaugrana l’acabàs de fitxar.
Mandela acaba de complir 91 anys i el seu delicat estat de salut gairebé no li permet oferir audiències. Amb motiu de la visita del FC Barcelona al seu país, però, va fer una excepció i va rebre una delegació de l’expedició blaugrana. Encapçalats pel directiu Albert Perrín i pel secretari tècnic Txiki Begiristain, Gio, Belletti, Thuram, Oleguer i Iniesta pogueren compartir uns minuts amb el primer president sud-africà escollit democràticament per sufragi universal, l’any 1994.
En el seu discurs, Nelson Mandela elogià les accions solidàries del FC Barcelona: “Vull agrair el suport de l’entitat cap a Unicef i l’assistència de la comitiva al sopar benèfic”, referint-se al sopar organitzat per la fundació Save the Children, que col•labora amb Unicef, durant el qual es varen recaptar fons per als infants del tercer món.
Nelson Rolihlahla Mandela és un mite vivent, va ser el líder del Congrés Nacional Africà i va combatre el sistema d’apartheid que imperava al seu país, la qual cosa li representà haver de patir tres dècades de presó en condicions infrahumanes. L’any 1993 rebé el Premi Nobel de la Pau. Per als qui vulgueu conèixer un dels personatges més importants del segle XX, podeu acudir a la seva autobiografia o al llibre d’Alfred Bosch titulat “Mandela l’últim home Deu”. També vos recoman el llibre de Jonh Carlin “El Factor Humà”.
Actualment, Mandela dedica els seus esforços a combatre la SIDA al continent africà.
Mandela
El nom de Mandela, quan parlam de futbol vol dir vàries coses. D’una banda
la Recopa Africana de futbol (la segona competició de clubs del continent), organitzada per la Confederació Africana de Futbol va dur durant uns anys el seu nom. Hi prenien part els campions de les diferents copes estatals. El primer trofeu s’anomenà Copa Abdelaziz Mostafa atorgat en propietat al club Al-Ahly després de la seva tercera victòria consecutiva el 1986. El nou trofeu rebé el nom de Copa Nelson Mandela, però l’any 2004 la competició desaparegué en fusionar-se amb la Copa de la CAF de futbol per formar la nova Copa Confederació Africana de futbol. També existeix un estadi amb el nom de Nelson Mandela.
Però la vinculació més gran és la celebració a Sud-àfrica del proper Mundial de futbol. La XIX edició de la Copa del Món de Futbol es disputarà a Sud-àfrica, entre l’11 de juny i l’11 de juliol de 2010. Serà la primera vegada que aquest torneig serà disputat al continent africà.
El projecte de celebració del Mundial al país de Mandela està resultant un autèntic revulsiu per a modernitzar les infraestructures, no només esportives, sinó també de transport, turístiques… Així, el país planeja destinar un pressupost de prop de 15.000 milions de rands (més de 1.900 milions de dòlars) per a l’organització de l’esdeveniment. El programa d’inversions, que en part serà cobert amb superàvit impositiu, abastarà sobretot obres d’infraestructura, la construcció i modernització dels estadis de la Copa del Món i la lluita contra el crim. Als estadis es planeja invertir 8.400 milions de rands (uns 1.100 milions de dòlars).
Sud-àfrica es prepara, doncs, per a un esdeveniment que la situarà en el mapa de les possibles destinacions turístiques. Serà un gran esdeveniment al que Mandela hi ha dedicat des de 1994 molts esforços i molta feina. Esperem que el pugui gaudir amb salut.

Posted in General | 4 Comentaris » |

“Jo no sabré qui guanyarà la Champions l’any que ve”

“Jo no sabré qui guanyarà la Champions l’any que ve”, Això és el que els va dir, amb un somriure als llavis, a un grup de directius del FC Barcelona, que es quedaren glaçats, el nin de dotze anys Frake Edwards.
Frake Edwards, nascut a Florida, patia una malaltia terminal, l’estiu del 2006, amb només dotze anys, ja sabia que n’hi quedava menys d’un de vida.
Aquell estiu el Barça (presidit interinament per l’economista Xavier Sala i Martín) es trobava de gira per Amèrica i havia de jugar un partit a Nova York. En Flake i la seva família eren allà convidats per la fundació MakeaWish (Demana un desig). El nin jugava a futbol infantil a Florida i el desig que havia demanat abans de morir era conèixer Ronaldinho.
Aquell horabaixa, Flake va seguir sense perdre’s un sol detall i acompanyat dels seus tres germans i de sa mare, l’entrenament del Barça. Quan aquest es va haver acabat, Ronaldinho se n’anà cap en Flake, el va saludar, va parlar una bona estona amb ell, els va signar absolutament tot el que li posaren per davant. Flake i els seus germans al•lucinaven de viure aquell somni.
Al vespre, mentre els directius provisionals del Barça (que es trobava en procés de convocatòris d’eleccions) sopaven a un restaurant novaiorquès, Xavier Sala i Martín rebé una telefonada de la mare den Flake, Karen, per acomiadar-se i agrair les atencions del club català amb els seus fills. Karen li explicà que la fundació MakeaWish els pagava només una nit d’hotel i, malgrat la insistència del president circumstancial del Barcelona perquè quedassin un dia més a Nova York i vessin el partit que havia de disputar Ronaldinho i els seus companys, la família den Flake havia decidit retornar a Florida, ja que allargar un dia el somni del seu fill els costava 1.000 dòlars.
Xavier Sala i Raül Sanllehí, el representant de Nike encarregat del Barcelona, donaren voltes tota la nit a la situació den Flake i a les set del matí del dia següent, en Raül va telefonar a na Karen i li va dir que no agafassin l’avió, que ell, personalment, es feia càrrec dels 1.000 dòlars que costava fer el canvi de passatges.
Aquell horabaixa, en Flake va viure un somni encara més gran, va veure els seus herois barcelonistes, amb el seu amic Ronnie al capdavant, en plena acció i ho va viure des de la llotja de l’estadi. “veure la cara de felicitat d’aquells marrecs era tan impressionant! Va ser el moment més maco dels vint-i-set dies que va durar la meva presidència” explica en Xavier Sala al llibre de converses amb el periodista Jordi Graupera que acaba de publicar l’editorial Dau.
Aquell gira barcelonista, que va ser molt criticada des d’alguns sectors, va servir, com a mínim per això, perquè en Flake veiés complit el seu gran somni de conèixer i parlar amb en Ronaldinho.
La següent temporada el Barça no aconseguí gaires títols importants.
“Jo no sabré qui guanyarà la Champions l’any que ve” havia profetitzat amb aquella serenor impròpia d’un nin de dotze anys en Flake davant l’estupefacció dels directius del club català i els plors de la seva mare.
En Flake va morir sense saber qui guanyaria la Champions.
Aquell any no la va guanyar l’equip que ell hauria desitjat.

Posted in General | 4 Comentaris » |